Es va fer un tractament de cirurgia estètica que la va rejovenir vint anys.
En sortir de l’hospital, va adonar-se que, amb les arrugues, també havia perdut els records feliços.
Els hauria de viure de nou.

Els trens anaven tan malament que els problemes de Física van deixar de preguntar a quina hora es creuarien i van començar a preguntar si ho farien. Així, el funcionament dels trens va deixar de ser un tema de Física per tractar-se a Filosofia.

No era supersticiós, però, per si de cas, va evitar passar per sota una escala que ocupava tota la vorera. L’autobús que passava en aquell moment no va poder frenar a temps.

Es van trobar a la sortida del teatre. Feia molt de temps que no es veien. Es van saludar efusivament i es van dir que no havien canviat. Com estàs? Quina casualitat! Però no van parlar de la família ni del passat. Tots dos dubtaven que l'altre fos qui s'havien pensat.

Així que el van arrossegar a entrar —una mica enganyat. Hi trobà una gentada: antics amics, parents, companys de feina i fins i tot algú del gimnàs. No s'ho esperava.
Quan el capellà prengué la paraula per dir que eren allà per donar-li l’últim adéu, se sentí reconegut, i estranyament trist.

—D’acord que de vegades un s’ha de sacrificar perquè tot rutlli. Però quan et ve així, imposat: fa ràbia —comentava el diumenge vint-i-nou de març amb el dilluns trenta durant el canvi de torn.
—No cal que m’ho diguis, l’any passat em va tocar a mi. Em va quedar un buit ben incòmode entre les dues i les tres.

Era teatre experimental.
Després d’un monòleg d’hora i mitja, l’actor va rebre l’aplaudiment d’un públic entusiasmat. A la tercera salutació, es va quedar travat. Dos tècnics se’l van endur en llitera. Teló.
El públic continuava aplaudint, convençut que es tornaria a obrir el teló.

Aquell noi li agradava. Quan s’acostava a la filera de caixes, si triava la seva, se li accelerava el cor.
Aquest matí, en tornar-li la targeta, li ha dit: «Moltes gràcies».
Ell li ha respost: «Tu les tens totes»
I ara no pot dormir.

No recordava el nom del cafè amb el que s’havia escaldat.
El va tenir tot el dia a la punta de la llengua.

—A quin pis va?
—Al sisè.
—Ah, jo també.
En arribar, un va sortir per la porta que donava a l’escala, l’altre, per la que s’obria al mirall.

Estaven condemnades a treballar sempre juntes. Una era esvelta; l’altra, curta i grassoneta; la tercera, prima i inquieta. L’amo no tenia res a dir: entre totes tres feien la feina puntualment. Però un dia, arran d’un comentari dit sense malícia, van decidir aturar-se.
Empipat perquè no trobava aparcament, només va dir que havia hagut de fer més voltes que les agulles d’un rellotge.
I les sagetes, en sentir-lo, van decidir que ja n’hi havia prou.

No creia en fantasmes i quan l’ànima del seu difunt marit, suau com una brisa, movia la cortina del menjador, ella sempre s’hi acostava per tancar la finestra.

En creuar-se no la va saludar perquè no sabia si la coneixia o s’assemblava a algú altre.
Uns metres més enllà es va girar i va veure que ella també s’havia aturat i se’l mirava.
Es van acostar i es van preguntar: ens coneixem?
Van concloure que no tenien el gust… fins aleshores.
I se’n van anar junts a fer un cafè.

Abans d’anar a dormir sempre mirava sota el llit convençuda que si no, no dormiria.
Un dia se’n va oblidar i va dormir profundament.
L’endemà no ho recordava.
Segueix mirant-hi, cada nit.

Hi ha gent que, per fer una feina que requereix molta atenció, treu la punta de la llengua entre els llavis.
Algunes no es poden estar de sortir a mirar.

Una idea és com una llavor: no saps d’on ve, però si arrela, pot créixer –pensava, intentant escriure un microrelat.
Des del balcó, vaig comptar set pisos fins al carrer.
Sort que no totes les llavors floreixen.