100 microrelats

Se’n riu de la fe que prediquen els capellans. Diu que és un invent per fer creure coses inexplicables.
Ell, en canvi, es creu els dibuixos del VAR: un invent per explicar amb claredat allò que cal creure.

Despara taula i va cap a la cuina massa carregada.
Li cauen els plats a terra i fan una gran trencadissa.
Està a punt de posar-se a plorar.
Abans de fer-ho, se li acut anar a l’ordinador i prémer Ctrl+Z.
Torna al menjador, alleugerida.
Els plats, però, continuen a terra.

Es va inventar una identitat per jugar a les xarxes.
Va fer-hi amistats, potser també inventades.
Quan sortia al carrer, mirava la gent i es preguntava si potser eren els seus amics, desconeguts.

Era d’allò més disciplinat: mai no passava un semàfor si no era en verd.
El dia que se’n va anar la llum, va haver de fer nit al carrer.

El nen, enfilat a la cadira, va caure i es va donar un cop al genoll.
Estès a terra, va fer com si s'hagués donat el cop al cap.
El pare, futbolista, el va ajudar a aixecar-se amb un somriure d’orgull.

Agafar aquell tren li feia pànic.
Sobretot si li tocava al darrere del vagó de cua.
Quan arribaven als revolts, la senyora del costat l’empenyia cap a la paret de la finestra.
Al revolt següent, tots se n’anaven cap a l’altra banda i els d’allà rebien l’empenta.
El balanceig es repetí dues vegades més. Llavors s’adonà que el vagó no tenia parets.
Just abans de fer el revolt es despertà. Mirà cap als costats. Tot era sencer.

Deia el poeta: «mai no ha de morir tot un poble per un home sol».
Aquell home, però, sense deixar-lo morir, va lliurar el poble al triler per un grapat de promeses.
Era el mateix que en altre temps havia fingit ser l’home que moria pel seu poble.

Se sent extremadament jove.
Els seus amics ja freguen la trentena i ell tot just celebrarà el seu setè aniversari.
Va néixer un vint-i-nou de febrer.

Entre els passadissos dels grans magatzems va començar a sonar una cançó de vint anys enrere.
En recordar que me la posava una i una altra vegada, se’m va fer estrany haver-la oblidada.
També m’havia oblidat de qui l’escoltava.
Ara, quan me la torno a posar, em recorda allò que no va ser.

Estava assegut a la terrassa d’un bar, amb la mirada perduda.
A la cadira del davant no hi havia ningú.
—Així doncs, em vols matar?
Va seguir mirant enllà, sense respondre.
—Després de tot el que m’has fet passar…
Va girar el cap i es dugué la gerra de cervesa als llavis. La veu insistia:
—Què passa? Ara faig nosa?
Va fer un glop llarg.
—També podria desaparèixer…
S’aixecà i deixà uns diners sobre la taula.
Hauria de pensar-hi més. Aquell personatge tenia massa personalitat.

Quan el rei se’n va anar, la reina va dir a la princesa:
—Sembla que mani molt, però hi ha algú altre que mou els fils.
—Doncs a veure si fa que em trobi amb el príncep d’una vegada —va dir la princesa, mirant amunt.
El titellaire, una mica contrariat, respongué:
—Em sap greu. El guió no en diu res.

Uns nens juguen al parc. Parlen una llengua que no entenc.
Discuteixen, riuen, s’entenen.
Al meu costat, les mares també xerren, tampoc no les entenc.
Han après a parlar així dels seus pares; i els seus pares, dels seus.
Segurament en un lloc ben llunyà, fa molts anys.
El misteri d’aquelles paraules guarda tota la història del seu poble.

Vaig calcular quina part de la meva vida passava dormint: un terç.
A còpia de cafès, he reduït les hores de son.
Ara estic més hores despert.
Amb tot, no tinc gaire clar si estic vivint més.

Eren bessones idèntiques i es van casar amb bessons també idèntics.
Quan van tenir fills —bessons, és clar— els posaven braçalets vermells o blaus per distingir de quina família era cadascú.
Els nens se’ls intercanviaven i passaven temporades fent de germans dels seus cosins.
De fet, tampoc no sabien si els que els feien de pares seguien ben aparellats.

—Ei, tios, el president del govern està recomanant la nostra cançó per les xarxes!
—No fotis!
—I això és bo o dolent?
El grup es va dissoldre en dos mesos.
El president no els havia escoltat mai. En aquell moment interessava.

Porto una estona davant del full en blanc.
Voldria escriure un microrelat.
Anem bé. Ja he començat.
Ara hauria de passar alguna cosa i no se m’acut res.
Ep! Truquen a la porta.
Vaig a obrir.
Quina sort! Era la meva imaginació!
Se n’havia anat a fer un tomb.

—Pare, és veritat que els flamencs són rosa perquè mengen gambes?
—Sí, petits crustacis i algues.
—I les gavines que hi ha pels terrats, que són tan blanques, què mengen?
El pare va mirar cap als contenidors i va callar.
Al cap d’una estona va assenyalar els flamencs i va dir:
—Veus com s’aguanten amb una pota i piquen dins l’aigua?

La televisió ens enganya: li diuen «l’home del temps» però jo m’hi he fixat i mai no duu rellotge.

D’un dia per l’altre es va fer tan famosa
que, en llevar-se i veure’s al mirall,
es va demanar un autògraf.

«Aquest any els beneficis del banc X han caigut un 29%».
Primer penso que no els ha anat gaire bé.
Després, que, malgrat tot, han tingut beneficis.
I finalment, quan miro les dades de l’any anterior, m'adono que continuen guanyant una obscenitat.

Es va passar la vida pensant que l’atzar havia unit els seus camins: si aquella tarda no hagués sortit a passejar el gos per aquell carrer, potser mai no s’haurien conegut.
Ella mai no li va dir que cada dia se’l mirava des de l’autobús, ni que aquella tarda va baixar abans per col·laborar amb el destí.

Mai no havia volgut tenir gos. No entenia que es pogués estimar un animal.
La seva filla en va dur un a casa. Quan ella va marxar, el gos es va quedar.
Ara en té cura. Potser se l’estima.

Quan era petit veia que la meva àvia feia una creu amb el ganivet sota la barra del pa. Em semblava un gest ancestral.
Ara, quan clico “desar” abans de tancar un document, veig que el meu nét em mira estrany.

De vegades somiava que sortia de casa amb sabatilles. Ho passava molt malament.
Un dia es trobà amb sabatilles a l’autobús. Es pessigà per comprovar que era un somni.
Va anar tot el dia amb sabatilles i amb un blau a l’avantbraç.

De petit, quan anava al lavabo del fons del passadís, tornava corrent com si m’empaitessin.
Em deien que era el meu àngel de la guarda: estava avorrit i volia jugar.
Fa temps que no corro. El meu àngel ja no deu voler jugar

—Des que va morir el meu pare, mai no s’havia trobat tan bé.
—I doncs?
—Es veu que ha conegut algú.
—Ah sí? És del barri?
—No ho crec. Li va presentar el meu fill. Es diu Xatbot.

Ella veu com, cada matí a la mateixa hora, ell surt al balcó a regar les plantes.
Ell veu com, cada vespre quan es fa fosc, ella encén el llum i s’asseu a llegir.
Quan es creuen pel carrer es guarden el secret, fan com si no es coneguessin.

Patia quan no recordava el nom de la seva filla.
Va deixar de patir quan ja no sabia que era la seva filla.
Des d’aleshores, somriu i es deixa abraçar per una noia amb la mirada trista.

Va a sortir.
Veu gent arrecerada sota els balcons, alguns amb paraigües.
Agafa el mòbil i ho comprova: fa sol amb una probabilitat del 85%.
Surt convençut que aquella gent va equivocada. Es mulla.

Es va adormir llegint La metamorfosi, de Kafka.
Va somiar que era un insecte.
Des d’aleshores, cada vegada que s’adorm, ho és.
Ningú no ho sap. Encara ningú no el rebutja.

Per Sant Jordi li van portar una rosa.
Va somriure al repartidor i li va donar una propina.
La rosa no duia cap targeta: no va saber qui li enviava.
El seu enamorat, confós, se’n va anar amb una moneda a la butxaca i el cor encongit.

El nen, amb el seu conte, s’asseu al costat del seu pare que llegeix el diari.
El nen s’imagina el cavaller Sant Jordi matant el drac i les roses vermelles sorgint de la sang.
El pare s’imagina cavallers sense armadura lluitant contra els dracs de l’actualitat i fent-hi brollar glops d’esperança.

—Molt poques roses de Sant Jordi fan olor de rosa —diu un.
—I molts dels llibres més venuts mai no seran llegits —diu l’altre.
Surten al carrer i una riuada de gent contenta els arrossega rambla avall, fins a les parades de llibres; tothom porta roses, riu i es fa petons.

Li va recomanar una bona amiga i ho va provar. Li va agradar.
Es passava el dia esperant arribar a casa per fer-ho.
Va arribar un moment que no podia esperar i ho va començar a fer al metro.
Ara, fins i tot a la feina. De vegades, es tanca una estona al lavabo. No se’n pot estar.
Mai no s’havia imaginat que llegir pogués enganxar tant.

Al matí s’acostarà a la floristeria i encarregarà que li portin una rosa.
Quan truquin a la porta, farà cara de sorpresa, llegirà la targeta i celebrarà el seu amor propi.

Es van conèixer a la discoteca. Es va apuntar el número a la mà.
L’última xifra se li va esborrar; va escriure’n una a l’atzar i va enviar.
N’estava enamorat i es va declarar. Però no sap a qui.

Les coses importants les va haver d’aprendre d’amagat.
De ben petit, a casa, si s’acostava a una escala, l’agafaven a coll.
De més gran, a l’escola, si pensava diferent, el feien estrany.

S’havia fet un nom. Li havia costat molt d’esforç.
Anys més tard, el va tacar amb un disbarat malintencionat.
Ara segueix sent reconegut, com un ignorant, ingrat.

Se li escapà el globus i es quedà mirant al cel.
Dut pel vent, s’anava fent petit, petit.
La mare, també mirant amunt, pensava en les il·lusions que hi deu haver vagant per allà dalt, perdudes.

Aquell edifici havia de ser un hotel.
El van fer sense planta tretze.
A partir de la catorzena, s’aguantava suspès en l’aire.

Aquella olor el va transportar a casa l’àvia. Esmorzava pa amb tomàquet sota una figuera.
Quan va obrir els ulls, s’adonà que el temps, amb l’àvia, s’havia emportat moltes olors.

La novel·la negra l’absorbia.
Aquella tarda, al metro, llegia tan concentrat que no veié com, al seu costat, la gent cridava i retenia un carterista.
L’endemà, a l’informatiu, ho seguí amb tots els detalls.

Després d’emprovar-se’n molts, va trobar el que més li esqueia i se’l va comprar.
Quan es va trobar amb l’amiga, tota cofoia li va preguntar:
—Què et sembla el maquillatge?
—Ah, duus maquillatge? —va fer l’amiga.
—Sí, d’aquella marca tan bona… el nou, el que “no es nota”.
—Ah, doncs és ben així: com si no en duguessis.

De petit, sempre el renyaven: —No toquis. Tens els ulls als dits.
Després, quan l’accident li apagà la llum, sort en tenia.

Li va regalar dos paquetets molt ben embolicats.
Un contenia un mocador de seda molt bonic.
L’altre, el temps que havia estat pensant què li agradaria.

Com que cap dels dos no acceptava una derrota, van decidir que tots dos havien guanyat per taules.

La ciència i la tecnologia han fos l’últim bri d’esperança. A l’altra cara, la Lluna tampoc no té ulls, ni nas, ni boca.
Ara les editorials hauran de corregir un munt d’il·lustracions infantils.

En sortir del teatre van anar a fer una cervesa i van comprovar que cadascú havia entès l’obra diferent.
Unes taules més enllà hi havia el dramaturg. Li ho van explicar i va confessar que ell havia volgut dir una altra cosa.
Quan van marxar, va demanar una altra cervesa sense saber si era per celebrar l’èxit o per oblidar el fracàs.

Va anar a l’oficina d’objectes perduts a buscar el temps que havia extraviat durant el cap de setmana.
Ningú no l’havia trobat.

Llegia una vegada i una altra el mateix paràgraf. Li pesaven els ulls i s’adormia. Volia adonar-se del moment just en què perdia l’atenció. Sempre sucumbia al poder somnífer del text.
L’endemà, aquell mateix text es deixava llegir sense oposar cap resistència.

Sempre volia que li expliquessis el conte exactament igual.
El dia que va deixar d’importar-li el color del jersei de la nena, vas entendre que s’estava fent gran.

Es va fer un tractament de cirurgia estètica que la va rejovenir vint anys.
En sortir de l’hospital, va adonar-se que, amb les arrugues, també havia perdut els records feliços.
Els hauria de viure de nou.

Els trens anaven tan malament que els problemes de Física van deixar de preguntar a quina hora es creuarien i van començar a preguntar si ho farien. Així, el funcionament dels trens va deixar de ser un tema de Física per tractar-se a Filosofia.

No era supersticiós, però, per si de cas, va evitar passar per sota una escala que ocupava tota la vorera. L’autobús que passava en aquell moment no va poder frenar a temps.

Es van trobar a la sortida del teatre. Feia molt de temps que no es veien. Es van saludar efusivament i es van dir que no havien canviat. Com estàs? Quina casualitat! Però no van parlar de la família ni del passat. Tots dos dubtaven que l'altre fos qui s'havien pensat.

Així que el van arrossegar a entrar —una mica enganyat. Hi trobà una gentada: antics amics, parents, companys de feina i fins i tot algú del gimnàs. No s'ho esperava.
Quan el capellà prengué la paraula per dir que eren allà per donar-li l’últim adéu, se sentí reconegut però estranyament trist.

—D’acord que de vegades un s’ha de sacrificar perquè tot rutlli. Però quan et ve així, imposat: fa ràbia —comentava el diumenge vint-i-nou de març amb el dilluns trenta durant el canvi de torn.
—No cal que m’ho diguis, l’any passat em va tocar a mi. Em va quedar un buit ben incòmode entre les dues i les tres.

Era teatre experimental.
Després d’un monòleg d’hora i mitja, l’actor va rebre l’aplaudiment d’un públic entusiasmat. A la tercera salutació, es va quedar travat. Dos tècnics se’l van endur en llitera. Teló.
El públic continuava aplaudint, convençut que es tornaria a obrir el teló.

Aquell noi li agradava. Quan s’acostava a la filera de caixes, si triava la seva, se li accelerava el cor.
Aquest matí, en tornar-li la targeta, ella li ha dit: «Moltes gràcies».
Ell li ha respost: «Tu les tens totes».
I ara ella no pot dormir.

No recordava el nom del cafè amb el que s’havia escaldat.
El va tenir tot el dia a la punta de la llengua.

—A quin pis va?
—Al sisè.
—Ah, jo també.
En arribar, un va sortir per la porta que donava a l’escala, l’altre, per la que s’obria al mirall.

Estaven condemnades a treballar sempre juntes. Una era esvelta; l’altra, curta i grassoneta; la tercera, prima i inquieta. L’amo no tenia res a dir: entre totes tres feien la feina puntualment. Però un dia, arran d’un comentari dit sense malícia, van decidir aturar-se.
Empipat perquè no trobava aparcament, només va dir que havia hagut de fer més voltes que les agulles d’un rellotge.
I les sagetes, en sentir-lo, van decidir que ja n’hi havia prou.

No creia en fantasmes i quan l’ànima del seu difunt marit, suau com una brisa, movia la cortina del menjador, ella sempre s’hi acostava per tancar la finestra.

En creuar-se no la va saludar perquè no sabia si la coneixia o s’assemblava a algú altre.
Uns metres més enllà es va girar i va veure que ella també s’havia aturat i se’l mirava.
Es van acostar i es van preguntar: ens coneixem?
Van concloure que no tenien el gust… fins aleshores.
I se’n van anar junts a fer un cafè.

Abans d’anar a dormir sempre mirava sota el llit convençuda que si no, no dormiria.
Un dia se’n va oblidar i va dormir profundament.
L’endemà no ho recordava.
Segueix mirant-hi, cada nit.

Hi ha gent que, per fer una feina que requereix molta atenció, treu la punta de la llengua entre els llavis.
Algunes no es poden estar de sortir a mirar.

Una idea és com una llavor: no saps d’on ve, però si arrela, pot créixer –pensava, intentant escriure un microrelat.
Des del balcó, vaig comptar set pisos fins al carrer.
Sort que no totes les llavors floreixen.